perquè mentim?

us enllaço a aquest article.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080621/53485462138.html

informació i mort

Tenia aquest escrit guardat per quan acabés examens...i va, i surt a la conversa!

D'acord que el títol és digne de la premsa sensacionalista però m'ha cridat l'atenció aquest article que vaig llegir al diari: http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Saber/verdad/ayuda/morir/elpepusoc/20080619elpepisoc_1/Tes

AQUI VA UN FRAGMENT: [...]Ahora bien, no se trata sólo de informar, sino de atender al proceso emocional de cada persona, porque si no se puede acabar quitando sentido al tiempo de vida que queda. "Nosotros siempre tenemos que dar sentido a la esperanza, aunque sin levantar falsas expectativas. Durante todo el proceso, la palabra va adquiriendo un nuevo sentido. La esperanza no sólo es vivir. Cuando a alguien se le diagnostica un cáncer, la esperanza se fija en la curación. Cuando ya no hay cura, la esperanza es que la enfermedad avance lentamente. Cuando avanza, la esperanza es minimizar el sufrimiento, y si continúa, entonces la esperanza es morir en paz", explica Porta.

M'agrada com tracta el tema, encara que puguin haver-hi discrepàncies i de com es té en compte el paper de la familia. Aqui a Espanya, en l'àmbit sanitari, crec que té tant de pes que de vegades aquest fa que el malalt sigui gairebé l'últim en enterar-se...
Doncs ahir mateix sortia el tema ja que per un tema de malaltia greu li ha tocat ser la receptora de la informació de salut del seu pare. No es tractava de comunicar la mort a algú però sí que se li van presentar una sèrie d'opcions entre les que hi havia una possible metàstasis...
I discutíem que el pare li deia: qui ets tu per dir-me lo malalt que estic jo? (sense saber que ELLA havia estat la persona que va parlar amb el metge, que es va interessar per la seva salut i a la qual el metge li va dipositar la informació), com dient: qui ets tu per preguntar al metge allò que jo no he volgut o no m'he atrevit a preguntar?
I és clar, ella em responia: "Doncs la seva filla! Ell ha decidit no saber, i jo tinc el dret de preguntar al metge i ell la obligació de respondre'm" i jo, fent d'advocat del diable li deia: I qui ets tu per decidir sobre aspectes de la seva pròpia vida? Una cosa és que ell hàgi decidit no preguntar ( o no voler enterar-se...) tot i tenir la opció i una altra molt diferent és que tu hagis de saber sobre la seva...independentment de que te n'hagis de fer càrrec o no. Aleshores, ja es veuria. Però només quan ell no pugui o no tingui una capacitat de fer-se càrrec d'ell mateix...

Bé, s'hauria de conèixer totes les circumstàncies que rodeixen aquest cas en particular per veure perquè els fills no li van dir d'inmediat al pare i entendre que van optar per la millor opció al no fer-ho.

Què complicat no? Particularment, sempre he estat partidària de conèixer tot allò que em passava en primera persona i si, per circumstàncies, no he pogut estar la 1ª, els meus familiars han tingut el bon criteri (per mi) de dir-m'ho ja que saben que jo sóc així i que a mi m'agrada saber tot allò relatiu a la meva intimitat.

Una altra cosa, és quan et trobes amb un familiar proper i el vols "protegir"...

Psicopatologia...

Després de rellegir els apunts de la ja mencionada Psicopatologia tinc tots els mals. Sabeu que sóc esquizofrènica, paranoica, tinc un transtorn bipolar i pateixo de varies depressions (enmascarada, postpart, involutiva o de la 3ª edat...)?? doncs si, això és el que passa quan estàs uns dies dale que dale i a sobre no us sabria dir ni 4 característiques de cada un, sense barrejar-les, és clar!

Com molts de vosaltres ja heu experimentat, les optatives són les que acaben donant pel cul. Si, les coses pel seu nom. Això és el que passa en aquests moments a la meva vida, entre d'altres...

només veig aquest despatx desordenat o la biblio ;) vale, potser exageeeero, però és que sense dramatisme, no us creurieu les patologies que estic visquent. Això està passant de recta a corba final!

vaig a continuar....