Límits

Darrerament tinc al cap de parlar-vos sobre els límits...què passa amb els ésser humans? no sabem posar límits o és que ens oblidem fàcilment dels imposats i un cop s'acaba el plaç, ens donem una pròrroga¿?
En moltes converses amb amics i familiars ens posem d'acord en que hi ha situacions insostenibles, que han arribat al límit i que s'han d'aturar. Pel bé de la família, la parella, l'amic, pel teu propi bé o simplement perquè no et crei un malestar tan gran que t'arribi a afectar a la teva salut...
Però, incomprensiblement, tot i que ho sabem, ho reafirmem i posem el crit al cel pel que l'altre està fent amb tu...decideixes allargar la situació un temps més (digues-li donar una altra oportunitat a algú que t'ha decebut, fer per darrera vegada una cosa, tornar a confiar en la parella o intentar oblidar coses i tornar a començar de zero, per cinquena vegada): segur que tot té una explicació, ja no tornarà a passar més, la darrera vegada no ho vaig veure a temps, pèrò ara amb l'experiència...
També és cert que sense aquestes segones oportunitats seriem una colla d'intransigents i seriem taxatius en tot, però coi, perquè no veiem els nostres límits???

Tot i que en aquest cas, no es tracta d'una experiència meva recent, crec que tots ens hi veiem reflexats en algun moment. La part més senzilla és trobar-se fora i opinar, però un cop hagis de ser tu la que decideixi...farem cas dels nostres discursos?