Final de trajecte

Bé, ja hem tornat, hem contactat amb la nostra gent...vamos, que "s'acabó lo que se daba".

En general, conservo un record entranyable de la gent i ganes de tornar-hi algun dia. Hi ha moltes coses a les que costa acostumar-se: anar garrapinyant el paper de wc o els tovallons com si fos or, pagar per pixar en llocs infames, que fumin a tot arreu, que surtis al carrer i et diguin: dollar, change o qualsevol altre missatge per poder-te vendre el que sigui, que de nit sentis un tràfic infernal, que llencin les coses al terra, que el lavabo sigui un forat i el voltant un bassal...¿d'aigua?...però d'altra banda, és fàcil acostumar-se a d'altres cosetes: que et deixin seure al bus, només pel fet de ser una dona (paternalista? ja, però quan estas cansat, ho agraeixes); que t'acompanyin allà on necessitis; que truquin per tu als llocs o fins i tot et demanin els tiquets si no te n'ensurts amb el no-anglès que es parla; que et rebaixin les coses si dius una xorradeta en àrab; que et convidin a sopar o et portin en el seu cotxe gratis...

En fi, tot té els seus pros i els seus contres però puc dir que ha valgut la pena poder tenir la sort de fer aquest viatge, que ha estat molt millor de com el porto somniant durant anys (l'he fet abans dels 30!!!!) i també contenta perquè l'Iñaki hagi disfrutat tant com jo.

Tan debò tothom tingui la oportunitat de fer el viatge amb el què somnia. Inshallah!

Per ara, us deixo la foto del meu amor i company d'un microbus (=Vanette amb capacitat per 15 persones), aiiiii amb la foto no s'aprecia però la profunditat dels seus ulls, travessaven l'ànima, us ho juro.