Històries de "cercanias" I

El capítol RENFE ha donat molt de sí i no és nou, però m'agradaria compartir algunes experiències més enllà dels retards i que són una excusa per abordar temes de civisme...si nois, ens comencem a fer grans perquè parlem de civisme, responsabilitat o ser ciutadans? jajaja espero que no sigui un símptoma d'envelliment prematur...
Darrerament vaig advertint a familiars i amics que no s'espantin, si un dia troben a un diari gratuït un titular tipus "Mujer (trentañera) apuñalada en el metro (podria ser indistintament a Renfe...)". Acte seguit d'enunciar aquest titular, riem una estona de la "bajenada" que acabo de pronunciar, però compte! perquè un dia d'aquests, m'hauré de mossegar la llengua.

Un dia qualsevol, en un dels meus trajectes qualsevols a la meva feina qualsevol, surto del tren atrafegada pensant en agafar el metro per poder arribar a una hora mínimament decent...aleshores, mentre regiro per les butxaques per trobar el maleït bitllet, m'adono que davant meu, un noi negre se salta la barrera. La ràaaaaaaaaaabia que em fa, no us ho podeu ni imaginar, però és clar, es tracta d'un dia qualsevol i no vull començar a renegar tan d'hora.
Ja a l'andana, aquest mateix noi, encén un cigarret i jo, molt educadament li explico que aquí està prohibit fumar*.
Ell, molt sorprès, en veu baixa i en un castellà justet, em diu que "vale, gracias, no te enfades". Jo ja amb la mosca al nas** li dic que "no me enfado pero que lo apague" tot i que ell fa oïdes sords a les meves paraules i també a les d'un noi que es solidaritza amb mi
Així és com el nostre protagonista d'avui, s'allunya poc a poc, entre les mirades mig passives de la gent, no sense abans haver-me regalat una ventada de fum a la cara (en mis tiempos, allò era rotllo, però vaig passar del tema no sigui cas...).

El proper dia, us explicaré la creixent amistat que estic travant amb una noia romanesa...
----------------------------------------------------------
*Sembla una incongruència que parli així del vici del tabac, però ...
**Potser val la pena comentar que és la segona vegada que li dic algú que no es pot fumar a l'andana, mentre de fons se sent una veu enregistrada que recorda als passatgers que totes les estacions disposen de videovigilància per la Nostra Seguretat...

demasiado cibersexo provoca depresión...tela!

Això és el que diu el 20MINUTOS.ES i com que qui avisa no és traidor, aqui us mostro les esgarrifoses conseqüències (segons un estudi australià) sobre els que passen més de 12 hores davant d'una pantalla d'ordinador i sobre els perills del sexe por Internet.


"Los que pasan más de 12 horas delante de la pantalla del ordenador, son considerados adictos por los expertos. El 27% de ellos presenta cuadros de depresión y ansiedad. Se da más entre las clases medias-altas [...]Los internautas que pasan demasiado tiempo en webs dedicadas al sexo y la pornografía tienen mayor riesgo de sufrir desequilibrios psíquicos y emcionales, como estrés, ansiedad y depresión [...]
En el estudio, predominaban los adictos de clase media-alta [...] analizaron los hábitos de 1.325 australianos y estadounidenses. De éstos, se identificó como adictos a los que pasan más de 12 horas al día chateando en Internet sobre sexo, enviando imágenes pornográficas, viendo o descargando vídeos o utilizando una webcam. El estudio sugiere que aquellos que dedican más tiempo a las actividades sexuales en Internet que en el mundo real corren serio riesgo de sufrir algún tipo de trastorno mental. Por ejemplo, el 27% de ellos presenta cuadros de depresión (de moderada a severa), el 30% tiene altos niveles de ansiedad, y el 35% sufre de estrés. Estos porcentajes son proporcionales a la cantidad de tiempo que se dedica a esta actividad. El estudio también revela el perfil medio de los internautas adictos al cibersexo, que parece no tener límite de edad, ya que abarca desde los 18 hasta los 80 años, con apabullante mayoría de hombres de educación medio-alta. "

la música

És fantàstica la música, a mi m'agrada molt tot i que no segueixo el fil de l'actualitat i tot allò que va sortint nou...de tant en tant faig troballes (el que per mi són troballes) o comparteixo "frikades" amb els amics, que per un moment et fan riure i/o plorar...
El que m'agrada i espanta és que és capaç de fer-me canviar d'estat d'ànim (si no estic gaire fina , sobretot) ...em sorprèn el seu poder i efecte, quina ment més pusilànime!! jajajaja
Em fa sentir molt vius sentiments purs, em desperta emocions: em fa riure, plorar, plorar de riure, traslladar-me a un altre lloc o moment, em fa reflexionar fins a oblidar el que sento, m'allunya o apropa de la realitat en funció del que et desperta, et fa recordar persones que no hi són, mil històries.

Ara mateix escolto Antònia Font (Coser i Cantar, 2007) i m'agraden aquests ritmes pausats, la barreja destils i d'instruments com la bateria, la flauta amb bases més houseres, altres més pròpis d'una orquestra simfònica o una pilota de ping pong de fons... suaus a estones i quan convé potents però que em porten a pensar en l'alegria, les coses bones de la vida i el bon rotllo sense deixar un toc nostàlgic, que em retorna a la infantesa. I si a més li afegim l'accent del cantant (són de Mallorca), sembla que estiguem a ses illes.
El temps passa volant i alhora, una cançó dura eternament...

Us recomano, per exemple "Dins aquest iglú", "Mecanismes" o bé "Bamboo" ;)

http://www.antoniafontoficial.com/


Bon cap de setmana

Època de canvis

No és que amb la tardor es produeixin tots els canvis, ni que faci poc que he complert els 30 anys, però coincideix amb que les coses estan canviant. El moviment no té perquè ser dolent, oi? i tal com sabem, els canvis ens poden aportar coses bones, però...no són fàcils. Fan por.

A través del blog, compartiré aquests nous canvis que venen i així de pas "fem una mica de teràpia" gratuïta i fàcil ;)

Fins aviat.

cumple

Queda pendent escriure sobre varies cosetes, però, pels quatre gats que seguiu el blog, haig de dir que el proper 4 és el meu aniversari. Faré 30 anys, així que m'agradaria fer alguna cosa especial. Realment vaig dir que em faria la meva festa sorpresa, però al final, no he tingut ganes de celebrar res, he dubtat, ara que si, ara que no....i finalment voldria convidar la gent a casa dissabte dia 06/09/2008! Així que ja ho sabeu, si veieu el post, em responeu al meu mail i us apunteu.
Res formal, una mica de pica pica, música i els amics!

Seguirem donant detalls!!

L'Amor a l'Islam...per internet

Per flipar aquest article que comenta com les noies joves busquen a través de pàgines permeses per la família i una part de la comunitat, el seu pretendent per poder-se casar!!!

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/noviazgo/Red/elpepusoc/20080723elpepisoc_1/Tes

TS

Eppp!
Que ja sóc Treballadora Social només a falta de recollir el títol, però vaja, que això està fet.
Al final, els petits esforços han valgut la pena...

perquè mentim?

us enllaço a aquest article.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080621/53485462138.html

informació i mort

Tenia aquest escrit guardat per quan acabés examens...i va, i surt a la conversa!

D'acord que el títol és digne de la premsa sensacionalista però m'ha cridat l'atenció aquest article que vaig llegir al diari: http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Saber/verdad/ayuda/morir/elpepusoc/20080619elpepisoc_1/Tes

AQUI VA UN FRAGMENT: [...]Ahora bien, no se trata sólo de informar, sino de atender al proceso emocional de cada persona, porque si no se puede acabar quitando sentido al tiempo de vida que queda. "Nosotros siempre tenemos que dar sentido a la esperanza, aunque sin levantar falsas expectativas. Durante todo el proceso, la palabra va adquiriendo un nuevo sentido. La esperanza no sólo es vivir. Cuando a alguien se le diagnostica un cáncer, la esperanza se fija en la curación. Cuando ya no hay cura, la esperanza es que la enfermedad avance lentamente. Cuando avanza, la esperanza es minimizar el sufrimiento, y si continúa, entonces la esperanza es morir en paz", explica Porta.

M'agrada com tracta el tema, encara que puguin haver-hi discrepàncies i de com es té en compte el paper de la familia. Aqui a Espanya, en l'àmbit sanitari, crec que té tant de pes que de vegades aquest fa que el malalt sigui gairebé l'últim en enterar-se...
Doncs ahir mateix sortia el tema ja que per un tema de malaltia greu li ha tocat ser la receptora de la informació de salut del seu pare. No es tractava de comunicar la mort a algú però sí que se li van presentar una sèrie d'opcions entre les que hi havia una possible metàstasis...
I discutíem que el pare li deia: qui ets tu per dir-me lo malalt que estic jo? (sense saber que ELLA havia estat la persona que va parlar amb el metge, que es va interessar per la seva salut i a la qual el metge li va dipositar la informació), com dient: qui ets tu per preguntar al metge allò que jo no he volgut o no m'he atrevit a preguntar?
I és clar, ella em responia: "Doncs la seva filla! Ell ha decidit no saber, i jo tinc el dret de preguntar al metge i ell la obligació de respondre'm" i jo, fent d'advocat del diable li deia: I qui ets tu per decidir sobre aspectes de la seva pròpia vida? Una cosa és que ell hàgi decidit no preguntar ( o no voler enterar-se...) tot i tenir la opció i una altra molt diferent és que tu hagis de saber sobre la seva...independentment de que te n'hagis de fer càrrec o no. Aleshores, ja es veuria. Però només quan ell no pugui o no tingui una capacitat de fer-se càrrec d'ell mateix...

Bé, s'hauria de conèixer totes les circumstàncies que rodeixen aquest cas en particular per veure perquè els fills no li van dir d'inmediat al pare i entendre que van optar per la millor opció al no fer-ho.

Què complicat no? Particularment, sempre he estat partidària de conèixer tot allò que em passava en primera persona i si, per circumstàncies, no he pogut estar la 1ª, els meus familiars han tingut el bon criteri (per mi) de dir-m'ho ja que saben que jo sóc així i que a mi m'agrada saber tot allò relatiu a la meva intimitat.

Una altra cosa, és quan et trobes amb un familiar proper i el vols "protegir"...

Psicopatologia...

Després de rellegir els apunts de la ja mencionada Psicopatologia tinc tots els mals. Sabeu que sóc esquizofrènica, paranoica, tinc un transtorn bipolar i pateixo de varies depressions (enmascarada, postpart, involutiva o de la 3ª edat...)?? doncs si, això és el que passa quan estàs uns dies dale que dale i a sobre no us sabria dir ni 4 característiques de cada un, sense barrejar-les, és clar!

Com molts de vosaltres ja heu experimentat, les optatives són les que acaben donant pel cul. Si, les coses pel seu nom. Això és el que passa en aquests moments a la meva vida, entre d'altres...

només veig aquest despatx desordenat o la biblio ;) vale, potser exageeeero, però és que sense dramatisme, no us creurieu les patologies que estic visquent. Això està passant de recta a corba final!

vaig a continuar....

Olors noves...

Època de canvis...de temps (ara plou ara fa sol...), de ritmes, d'acabar etapes i començar-ne de noves, de donar voltes a pensaments, de projectes futurs, de més immediats...fa dies que oloro el bon temps. A vegades perdo aquesta flaire agradable per algún núvol que se'm posa pel mig, però en un moment inesperat, al cotxe, parlant amb algú, passejant, escoltant alguna cançó melodiosa...retrobo aquest sentit i penso en l'estiu i tot allò que m'evoca.

Vull oblidar les olors que han quedat antigues i retrobar-me amb cosetes que m'agradin, disfrutar-ne de noves i començar una altra estació un any més, encara que no es correspongui amb l'inici de la primavera o l'estiu...viure intensament sense preocupacions ¿és possible tornar a fer això?

espero que el cel clar s'imposi als núvols i poguem disfrutar dels dies..

Va de bodas

Coincidint amb la ressaca bodorril d'ahir (dia del treballador), avui s'obre el plaç per la presentació de la declaració a hisenda.
Només aquest mes he estat convidada a tres casaments i també a una despedida i veient com està el tema econòmic, amb la crisis que s'intueix i que ens esgarrapa cada dia una miqueta més, he pensat que podrien obrir una nova casella a l'IRPF.
O bé obren una nova casella en la que enlloc de destinar els diners a l'església o a causes socials, posés específicament: Aportació a casaments, ja siguin laics o religiosos... o sinó ens podríem beneficiar de desgravar part d'allò que aportem!
És el clàssic dels que no estem casats: aportem sense ànim de devolució, per allò de que a tu t'agradaria que t'ho fessin o simplement perquè s'ho mereixen i són gent a la que els desitjes un inici d'etapa el més còmode possible, però en el moment en que no et va molt bé...aiiii quin mal!! jejeje.
Però ja se sap, aquest Maig, va de bodas.

Límits

Darrerament tinc al cap de parlar-vos sobre els límits...què passa amb els ésser humans? no sabem posar límits o és que ens oblidem fàcilment dels imposats i un cop s'acaba el plaç, ens donem una pròrroga¿?
En moltes converses amb amics i familiars ens posem d'acord en que hi ha situacions insostenibles, que han arribat al límit i que s'han d'aturar. Pel bé de la família, la parella, l'amic, pel teu propi bé o simplement perquè no et crei un malestar tan gran que t'arribi a afectar a la teva salut...
Però, incomprensiblement, tot i que ho sabem, ho reafirmem i posem el crit al cel pel que l'altre està fent amb tu...decideixes allargar la situació un temps més (digues-li donar una altra oportunitat a algú que t'ha decebut, fer per darrera vegada una cosa, tornar a confiar en la parella o intentar oblidar coses i tornar a començar de zero, per cinquena vegada): segur que tot té una explicació, ja no tornarà a passar més, la darrera vegada no ho vaig veure a temps, pèrò ara amb l'experiència...
També és cert que sense aquestes segones oportunitats seriem una colla d'intransigents i seriem taxatius en tot, però coi, perquè no veiem els nostres límits???

Tot i que en aquest cas, no es tracta d'una experiència meva recent, crec que tots ens hi veiem reflexats en algun moment. La part més senzilla és trobar-se fora i opinar, però un cop hagis de ser tu la que decideixi...farem cas dels nostres discursos?

orienta...QUÈ????

Puff...perdoneu que no hagi escrit abans, hi ha varies raons que ho motiven...
- les agulletes (De riure, no de caminar)
- la vergonya (l'ordre en què ho escric, no és per ordre d'importància, sino, aniria primer...)
- la tendinitis de la mà, que fa el seu curs...

Total, una vergonya absoluta!jajajjaja mentre tothom feia el primer tram de la cursa sense problemes, la meva parella de cursa i jo érem recollits per l'home-escombra juajuajuajua perquè estàvem ben lluny del punt d'esmorzar on ens havíem de trobar!!

El sistema "dufour" (espero escriure-ho bé) és complicadot! a la que et perds en un azimut*, ja pots anar fent els altres seguint les indicacions de graus que et diuen que clar, ja no quadra res i estàs absolutament perdut, impotent i amb ganes de plegar!

Resum: Vam riure molt, vam disfrutar veient com arribaven els que no s'havien perdut (El Jesús és, a partir d'avui, el Sr. GPS 4x4...) i menjant-nos totes les reserves de donuts i xocolatines que van quedar jejejeje...home, ja que som "l'hazmereir" de tots els federats, com a mínim, ajudar-los a mantenir una vida sana amb una dieta equilibrada, no?? Algú s'ha de sacrificar...

Aiiix que divertit...fins la propera!
--------------------------------------------------------------------
*S/WIQUIPÈDIA: És l'angle que forma una direcció (per exemple la que uneix una estrella o un objecte amb l'observador) amb una altra direcció fixa que es pren com a origen, mesurada sobre l'horitzó. Convencionalment, es mesura en el sentit de les agulles del rellotge o horari i en graus sexagesimals (en astronomia i navegaciómesura en el sentit de les agulles del rellotge o horari i en graus sexagesimals (en astronomia i navegació).

Cursa d'orientació

Sip, ho heu llegit bé: cursa i orientació. Dues paraules que mai haguéssim pensat anirien associades amb la meva persona oi?
Bé, ja se sap, la gent canvia, s'ha de fer alguna cosa el diumenge...total! que amb la conya ja hem pagat la inscripció per una cursa (com plogui ens cagarem tots en ...perquè no et tornen els diners!?) a Mura en la que ens hem d'anar orientant amb un sistema francès...

He pensat, escriu-ho ara, per si de cas no arribes al final..jejjeje si, ja se que 13 qms. no són tant per la majoria, però per mi estarà més que bé. I més, tenint en compte la meva graaan orientació. Aquesta, i la meva graaaan passió pel futbol són dos fets -malgrat no m'agradin els tòpics- que m'identifiquen com a dona.

Tot i això, tinc fe. Anem en parelles. La meva parella és l'Iñaki, altrament conegut com a Sr. GPS. ;) jijijijij mooooooooooooola!

Bé, si es fan fotos de l'event (no se si descalifica, perquè la rigidesa normativa és esgarrifant!) es penjaran perquè riguem una estona tots plegats.

Final de trajecte

Bé, ja hem tornat, hem contactat amb la nostra gent...vamos, que "s'acabó lo que se daba".

En general, conservo un record entranyable de la gent i ganes de tornar-hi algun dia. Hi ha moltes coses a les que costa acostumar-se: anar garrapinyant el paper de wc o els tovallons com si fos or, pagar per pixar en llocs infames, que fumin a tot arreu, que surtis al carrer i et diguin: dollar, change o qualsevol altre missatge per poder-te vendre el que sigui, que de nit sentis un tràfic infernal, que llencin les coses al terra, que el lavabo sigui un forat i el voltant un bassal...¿d'aigua?...però d'altra banda, és fàcil acostumar-se a d'altres cosetes: que et deixin seure al bus, només pel fet de ser una dona (paternalista? ja, però quan estas cansat, ho agraeixes); que t'acompanyin allà on necessitis; que truquin per tu als llocs o fins i tot et demanin els tiquets si no te n'ensurts amb el no-anglès que es parla; que et rebaixin les coses si dius una xorradeta en àrab; que et convidin a sopar o et portin en el seu cotxe gratis...

En fi, tot té els seus pros i els seus contres però puc dir que ha valgut la pena poder tenir la sort de fer aquest viatge, que ha estat molt millor de com el porto somniant durant anys (l'he fet abans dels 30!!!!) i també contenta perquè l'Iñaki hagi disfrutat tant com jo.

Tan debò tothom tingui la oportunitat de fer el viatge amb el què somnia. Inshallah!

Per ara, us deixo la foto del meu amor i company d'un microbus (=Vanette amb capacitat per 15 persones), aiiiii amb la foto no s'aprecia però la profunditat dels seus ulls, travessaven l'ànima, us ho juro.

Gent, idioma...

Quan arribes a qualsevol lloc de Siria, normalment baixem d'un bus, el primer que t'assalta es un famer de taxistes, uns a peu, altres muntats al taxi, tots parlant a la vegada o pitant. Total, que entre la nostra pinta europeomarciana i l'escandol dels foranis, ens identifiquen en menys de un segon.

La resta de gent que no busca negoci es mante una mica distanciada, mirant-nos amb curiositat i vergonya quan els tornes la mirada -sobretot les dones- pero sempre et retornen un somriure. Pero en quan un d'ells trenca el gel i fas una pregunta, poc a poc van apropant-se i fan el questionari de rigor:
QUESTIONARI SIRI DE RIGOR PER DONAR LA BENVINGUDA:
- D'on sou? (els mes espavilats ja proven directament d'endivinar la nacionalitat)
- Treuen qualsevol comentari topic del pais: 1.Barcelona o Madrid? Barsa, Barsa!! 2.Para regalarselo a tu suegra 3.Hola coca cola 4. bcn es bona si la bossa sona, etc,etc,etc.
- Us agrada Siria? Que heu visitat?
- De què treballeu? (l'Iñaki se'ls fica a la butxaca en quan diu "Muhandis": enginyers!)
- Esteu casats? Desde quan? No teniu fills? Perque?

Alguns ho fan amb un anglès de Mostoles molt correcte, pero d'altres ho fan en un pur arab, tambe molt correcte, pero que ja ens suposa una miqueta mes de problema (aixo si, en quan la Maite els comenca a seguir la conversa sels desmonta el guio i sels ilumina la cara).

Llavors ve la part mes dificil, abandonen directament l'angles i deixen anar parrafades senceres en arab, que ni amb els cursos de CCC ho podrien millorar. Estem aprenent arab a marxes forcades.

Pero potser perque son gent molt oberta, simpatica, honesta i sentit de l'humor, o perque els fa molta gracia i ilusio que un europeu els parli en arab (no entenen que l'Inaki no aprengui arab - com si ells dominessin l'angles, el catala i portessin barretina), ens ajuden a trobar tots els transports, els carrers, les runes, o el que calgui.
Ens intenten retenir per xerrar amb nosaltres, fent un te, convidant-nos a sopar o fins i tot a dormir. Ens acompanyen en cotxe d'un poble a l'altre -sense pagar res ni acceptar res mes que la conversa a canvi- ens donen la seva targeta per si tenim algun problema a Siria (impensable...), ens paguen l'autobus, ens porten a visitar la Universitat i ens expliquen les seves costums...

En fi, una delicia, costara tornar a l'anonimat de les ciutats europees, al silenci de les nits -sense soroll de botzines o del minaret de les mesquites... pero en canvi no costara tornar al nostre llit de latex (gracies senyor, per inventar el latex en totes les seves varietats), a la nostra casa sense pols, amb paper de water!!, amb el bany sec, etc.

Dema: intentarem arribar a Maalula (ens deixaran pagar el bitllet?? segons a qui pillem, segur que si!) i tornar al centre per la tarda.

De 0 a 100

Avui marxem dAleppo (ara son les 10 i queden dues hores per pillar el tren) i tenim tantes coses per explicar...

Arribats a aquest punt del viatge hem tret ja una primera conclusio: no estem predestinats a morir en un accident de cotxe (com diuen aqui: Si pots conduir a Siria, pots conduir arreu del mon).

Hem agafat un munt de minibusos (per tal de no agafar un taxi, un catala fa el que sigiui...), al final tambe hem hagut d'agafar algun taxi, i autobusos de linia...Pero tots fan el mateix.
Els carrers no tenen carrils (saben que existeixen les linies, perque ens ho han dit...), els semafors son per esgotar el pressupost municipal, no pas perque es pari algu!...estas a lesquerra i vols girar a la dreta, hi ha quatre carrils entremig,. pero caaaap problema: intermitent i cop de volant, aixi s'arregla tot. Ah, no t'oblidis de portar la bocina: imprescindible.

A l'autopista tampoc hi ha carrils, sempre pots adelantar, inclus adelantar al qui esta adelantant i pitar-lo per cabron...jajjjaj bonisssim!!! i si ve un de cara, nomes cal pitar (mes intensivament...)i seguir endavant com si res. Entre tots fem lloc i acabem alineats com nadadores sincronitzades: impressing!
Aixo si, no hem vist ni un sol accident...

En fi, que aqui no hi ha llei i hem de marxar que ens esperen 2 universitaris d'Alepo que estan encuriosidissims amb nosaltres (Acabem de deixar la Rasha-una noia-a casa seva) i ens acompanyaran a l'estacio de tren.

Dema: sobre la hospitalitat Siria (No se si tindrem espai en aquest mini blog ni a casa per rebre a tots els qui ens han convidat a casa seva o ajudat aqui) que AIXO NO TE PREU!!!!
Ultim tram: Damasc.

Palmyra-Crack des Chevaliers-Afamia i les ciutats mortes (com nosaltres)

Aquest seria el recorregut en els darrers dos dies: del desert de Palmyra a la verdor i humitat dels camps de Hosn i de pobles que estan entre Homs i Aleppo.

Estem petats, no hem parat quiets i hem patejat. A mes, molts quilometres son en minibusos (15 persones en total en una super vanette!) i aixo es nota.

Aixi hem "entrat en contacte" i parlar amb molta gent del pais. Son super amables, honestos i amigables. Disposats a ajudar-te i a convidar-te a un te o a casa seva, fins i tot ens han convidat a dormir-hi.

La pluja ens ha fet una miqueta la punyeta - no sunshine, no sunset- pero anem seguint els nostres plans, amb variacions minimes. Dema anem cap al Nord: Alepo, ja estem a l'equador del viatge...snif,snif... (igual l'Inaki troba feina aqui...jejjejeje)

Se'ns acaba la connexio...i tenim moooolta gana i son.

p.d.: Raimon, gracies x seguir-nos!!!!et farem president del club de fans del blog. Decidit.

Palmyra (Tadmor, en arab)

Segon dia, per comencar fer 1 petita llista del que anyorem:

1. EL LATEX (Pel matalas, malpensats...)
2. EL CAFE AMB LLET!! No mes tes...
3. CAMINAR TRANQUILS PEL CARRER:No taxi, no help, no nothing!!!

Be, potser el text no te massa sentit pero es q estem amb el propietari dun cyber, digne de veure!!!!

Lo primer era lo primer: LES RUNES DE PALMYRA son molt xules, ens han donat un volt amb camell gratis i tot,hem parlat amb uns nens beduins i hem vist moltes columnes. Costa dimaginar-se el peix si nom'es veues l-esquelet (Tenim el Bob Marley a tope...pel q no ens fem responsables del que olorem ni escrivim...), i esq les runes son 4 pedres pero es pot imaginar la magnitud del conjunt.
De la posta de sol (Typical Palmyrian) ni9 en parlem pq estava ennovulat, jajajaja no pot ser!!!ejejejeje

Esperem tenir + sort dema quan surti el sol.

P.D.> Si tot va s/previst, dormirem a Hama.

Per fi!!!!! Estem a Siria

Ja som aqui!!!! bueno, ja fa una estoneta eh? de moment tot molt be, tot i que ja hi ha una primera anecdota -el teclat no esta per posar accents ni histories occidentals eh?...

Els bitllets en un principi eren BCN-Istambul-Damasc, pero a ultima hora ens van avisar d'un canvi....i no ens vam donar compte que el vol Istambul-Damasc era a les 23,30 pero...de diumenge!!!! que hi ha una convencio de ministres i l-aeroport esta tancat!! suput...
pero be, no passa res i finalment ens han aconseguit un canvi de bitllet desd Istambul cap a Beirut i dalla vam anar-amb 2 siris* que vam coneixer a laeroport-en un bus-de noruegs als que ens vam acoplar, tb a laeroport- fins a Damascus.Uf....si!
Al final, tot ha quedat en 6 hores de retard s/horari previst i una son que te cagues, pero amb la calma que no som danar amb el pet al cul eh???

Aix'i que amics, estem be, aljamduillah!

Si tot va be dema, tadmus=Palmyra, veurem que ens depara aquest pais. Igual ho fem via Los Angeles, segons agenda dels ministres :)

*VISCA LA SOLIDARITAT ENTRE ELS POBLES. Hauriem de fer una alianca/germanor?lliga de poble entre Sbd-Siria

+ cosetes...setmana santa i el que cueja...

Bona nit!

Ara va de sortidetes....

Excursions: a veure si repetim amb la "cunyá" una sortida com la de diumenge pel Parc de St. Llorenç de Munt...no vam caminar gaire (tot sigui dit...) però vaja una horeta i mitja esmorzar de truita inclòs! i després a seguir jalant i descansar...VAYA TELA!

Pensava repetir aquest mateix "finde" però les coses s'han girat una mica i probablement (Aquí enllaço amb sortides) marxarem a veure la Jefa (léase la meva mare) així és que queda postposat per principis d'Abril com a molt tard o qualsevol cap de setmana que quedi lliure per entremig!

Viatges: Finalment, si els visats no fallen i Al·lah ens dóna un cop de ma a l'ambaixada...el proper 28 de Març marxem a SÍRIA!! Se que mereix una web només per explicar lo emocionada que estic, les ganes que en tinc i les meravelloses expectatives sorgides sobre el que estic llegint, però com que tampoc ens estem matant molt en la preparació del viatge i som de deixar les coes pel final...jjejejjeje doncs ho deixo caure, més que res perquè ja no se a qui li he dit i a qui no!

Serà fins el dia 06 d'Abril al migdia, just per celebrar el cumple d'un altre jefe...el Sr. Zudaire. :)

S'accepten suggeriments de viatgers experimentats o informacions i consell varis. Continuarà!

Petit apunt per entrar comentaris

Bones!

Alguns amics m'heu preguntat com entrar un comentari al blog! Si no vaig equivocada..només heu de situar el cursor al final del text, allà on hi posa "0,1 o els que siguin comentarios", clicar a sobre i us apareixerà una pantalleta amb un requadre on posar-hi un text i el podeu entrar anònimament, amb nom, si teniu compte de gmail, etc.

Valens? Espero que us sigui útil i comentem la jugada!!

Apa-li, ens veiem!

Insolidaris...

Tot rellegint el títol, veig que estic d'"in" tota l'estona...però aquest cop, és per queixar-me d'una altra cosa...M'han arribat veus, que hi ha gent que riu molt mirant aquest blog...molt maco! tu aqui fent un esforç, plasmant les teves idees, "estrujant-te" el coco, i perquè?? perquè algú et critiqui en un comentari al blog??? no! ni tan sols això...snifsnif
la gent riu, mira, cotilleja, potina...però se'n va sense dir ni adéu.

Se que venim d'una jornada de reflexió però...us convido a acabar aquesta reflexionant sobre aquestes paraules. :)

Ah, per cert! Us convido a visitar el final de la pàgina, no allà on surto fent el pena, no! sinó una mica abans on es recorden alguns aniversaris...(pista jejeeje)

Aparellament de la tortuga ;)

Anem a temes més importants...L'ARTURU ha trobat possibles parelles!!!

Fa uns dies vam conèixer el Xavi, un noi que té 3 tortugues femelles i 1 mascle! (perquè després parlem de les desigualtats mundials...unos tantos y otros tan poco). I vam acordar que a finals de mes se les quedarà uns dies, perquè es coneguin i així es podran esbravar les criatures...no és increïble??? Bé, no n'hi ha per tant, però em va fer molt feliç saber que un amic del meu germà té tortuguetes...

Seguirem informant :) Pel moment l'Arturu porta uns dies una mica quietó...suposo que degut al fred però està una mica moix... però a qui no li afecta el temps? petons!

Relacions (in)humanes

Els darrers dies han estat plenes de reunions amb amics i familiars i m'han fet pensar una d'aquelles coses que de tant en tant sorgeixen : cal fer un esforç i anar a totes aquestes reunions encara que no et vingui de gust? o cal ser més selectiu i realment fer el que et vingui de gust independentment de les decisions de les persones estimades?

Moltes vegades apareix aquell dubte entre obligació i devoció...a vegades creus que val la pena deixar una mica de banda els prejudicis, la mandra o aquelles petites coses que puguis tenir amb algú per estar amb aquella persona en un moment important, però un cop passa aquest moment i veus que ha sigut bastant inútil tot plegat...et dóna per pensar: seré estúpida?? podria haver utilitzat aquest temps en alguna cosa més beneficiosa o més enriquidora per tu mateixa...

Se que aquestes paraules són fruit dels petits desenganys i que possiblement la situació es repeteixi però si més no, reflexionar-hi. També voldria reflexar la situació contrària: quan vas a un lloc sense prejudicis, amb gent que no coneixes...fa una mica de recança i aleshores...pluf! entre tots comparteixes un moment únic i divertit! Màgia, Predisposició d'actitud, conjunció d'astres??

Sens dubte crec que queda en les nostres mans decidir amb qui volem compartir les nostres vides, però fins a quin punt podem escollir lliurement què fer sense condicionar la nostra parella, la nostra colla, la nostra família... potser cada un de nosaltres ha de decidir fins a on pot o vol arribar.

L'Arturo ja és aquí!!!!!

No és guapo el meu Arturo???????????? Aquesta (tortuga, però mascle!) és la Tami, però nosaltres hem decidit posar-li "Arturu"...com diu el Toni, l'única tortuga transexual del món.

Ara però, intentarem donar-li una identitat més clara, amb un nom acord amb el seu sexe...

TONI: De momento, me come muuuuuuuuuu bien, es porta bé i no ha manifestat el seu trastorn sexual ja que no s'ha tirat cap objecte dels que tenim pel pati, que mira que...i s'està afeccionant molt a posar-se sota la tarima i menjar-se les males herbes. Encara farà un servei a la comunitat aquest animaló...

Els pares del Toni estan molt tristos per la pèrdua... però contents de que una amiga se'l quedi ;)
La podeu venir a visitar sempre que volgueu!

Sisplau, feu comentaris sobre lo guapo que està l'Arturo en la plenitud de la vida (només té 30 i pico anys...)

Paraula de tieta

Ep!Un altre notición...mentre penjava la foto de la Sara, a qui veieu juntament amb la seva mare (és la rossa de l'esquerra), l'avi (el de barba, si!) i la iaia postissa (fondo derecha), ha nascut el Kevin, el fill de la Virgínia (la noia que treballa amb me mare i el Nice) !!!

Espero que la Júlia no tingui raó i els noms marquin als nens...perquè té uns inicis complicadots pobre. Semblem l'"Hola"! però...malhauradament no tenim imatges en exclusiva del nadó.

La Sara és la filla de l'Efra i l'Helena (BCN+Suècia=niña que te cagas!) i té poc més de 10 dies...moníssima.

Sopar de nadal 2007

"La rubia, la morena y la pelirroja"

Que bo aquest sopar no? així ens vèiem les cares que ja començavem a oblidar després de taaaaaant de temps.

Algunes de les ex-companyes de feina al sopar alternatiu de nadal de l'empresa (bàsicament, les que ens caiem bé ens reunim i punto, perquè per no ser, no sóc ni de l'empresa!ajaajjjaaa).

Adopció.

EI!!!

Dijous comencem el procés d'adopció de la nostra tortuga!!!!!!
Gràcies al Toni, podré fer realitat la meva il·lusió: tenir una tortuga de terra.

Continuarà...

Inauguració

Queda formalment inaugurat el blog general de la meva vida ;)

Poc a poc aniré informant als meus coneguts sobre la seva existència...